però sento que
compondre és un deure obligat.
No em toca cap dels
pètals que sempre he buscat
però corro entre la
gespa, el camp, i el blat.
No sento l’enyorança
ni el plor d’aquell retrat
que tantes, masses
hores, tenia al front gravat.
No penso en les
espines clavades del passat.
Quan s'ha acabat la tija, una rosa m’he trobat.
No sé perquè comença,
cada vers, un mot negat
si, en realitat,
m’inunda el cos la positivitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gracias por compartir tu opinión!